ALGÚ HO HAVIA DE DIR

No acostumo a publicar notes d'altres persones, però avui us ensenyaré la carta que Josep A. Duran i Lleida, President del Comitè de Govern d'UDC, i cap de grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats, ha enviat als afiliats d'UDC, tal i cm fa cada divendres. Avui parla del debat energètic (brutal), de Líbia, d'assumptes referents al Congrés dels Diputats i de la bona sintonia entre ell i el President Artur Mas. Chapeau.

"Arran del paquet de mesures per l’estalvi energètic, a Madrid la primera part de la setmana s’ha parlat molt del model de futur. A nivell anecdòtic, cal recordar allò que va dir Mariano Rajoy que Espanya necessita un pla energètic com Déu mana, i la resposta de Rodríguez Zapatero que parlés amb Déu i li expliqués de quin pla es tracta.

Bé, no cal dir que jo no sóc Déu -que no està per fer propostes sobre energia-, però m’atreveixo a dir, un cop més, el que ha de fer-se en política energètica: simplement agafar el bou per les banyes. Espanya té una gran dependència energètica. Des de fa temps que ho estem posant de relleu i justament per això al mateix Congrés dels Diputats es va crear una subcomissió, a proposta de CiU, amb la finalitat de proposar un mix energètic fins a l’any 2020. No es va anar més enllà perquè el PSOE no desitjava ampliar la data del mix per evitar entrar a parlar d’energia nuclear, ja que la renovació de les centrals d’aquesta energia s’havia de produir a partir del 2020.

Després d’aquest acord que el govern ni de facto ni de iure ha adoptat, en el marc de l’acord fruit del diàleg econòmic i social amb patronals i sindicats, va assumir la necessitat de canviar el mix i d’ampliar-lo al 2030. Però el temps passa i en matèria energètica l’únic que el govern fa és matar mosques a canonades. Les darreres mesures són més que qüestionades, però de cap de les maneres donen resposta al problema real. Què significa, doncs, agafar el bou per les banyes? Senzillament acabar amb la ideologització del debat energètic.

Això vol dir que s’assumeixi que, en contra del que en els darrers anys s’ha dit per part del govern socialista, la solució de futur no passa només per les energies renovables o el cotxe elèctric. Això queda molt bé i pot quedar molt “progre”, però no resol el problema. El mateix govern socialista n’ha donat una mostra evident, tot i que ho ha fet de la pitjor manera que es podia fer, i primant en excés el sector fotovoltaic. Un cop els inversors havien apostat per la proposta del govern, el govern va canviar les regles de joc i va deixar molts inversors als peus dels cavalls, especialment petits empresaris o pagesos. Les renovables són necessàries en el futur i el cotxe elèctric també hi ajudarà d’aquí a uns quants anys. Però tot plegat no és suficient. El govern ha d’assumir d’una vegada la necessitat també de l’energia nuclear i, mentre no ho faci i no posi fil a l’agulla, no hi haurà un pla seriós que vagi més enllà de la conjuntura i que tingui credibilitat.

De conjuntura, n’hem parlat també a nivell de comissió d’Exteriors. Hem expressat el suport als processos de transició democràtica de determinats països àrabs. En aquest context, vam fer una referència concreta a Líbia, que és la que més ens preocupa en aquests moments. És un debat, però, que s’ha de fer des de l’autocrítica. No hem estat a l’altura ni en l’àmbit espanyol, ni en l’europeu ni en el de la comunitat internacional. Mentre nosaltres anem parlant, van morint ciutadans libis atacats pel règim de Gadafi. En aquest sentit, la comissió d’Exteriors va instar el govern perquè faci totes les gestions que siguin necessàries davant dels organismes internacionals perquè la comunitat internacional acabi amb la intolerable agressió que es fa contra el poble libi per part del seu propi govern. És obvi que la intervenció militar sobre el terreny no seria positiva, però abans d’arribar a la presència militar al territori hi ha moltes mesures intermèdies que es poden prendre i que a hores d’ara la comunitat internacional no ha pres.

A mitja setmana, s’ha celebrat el desè aniversari de la supressió del servei militar obligatori. El PP, i fins i tot el PSOE –i cal recordar que Felipe González es va manifestar en contra- s’han penjat la medalla d’haver acabat amb la mili obligatòria, quan va ser Convergència i Unió la formació política que ho va proposar, i sense nosaltres mai no s’hauria pogut dur a terme. Arran d’això vaig publicar ahir un post al meu blog recordant el pacte del Majèstic i al mateix temps citant Heribert Barrera, que va dir que havia estat el millor pacte per Catalunya. Ràpidament, ERC i PSC ja m’han acusat de desitjar el pacte amb el PP i bla, bla, bla, ... És politiqueria que no paga la pena ni contestar. En tot cas, només un apunt: CiU va ser capaç, quan va ser decisiva, d’obtenir del PP moltes coses a favor de Catalunya, que ni el PSC, ni ERC, ni ICV han estat capaços de treure del PSOE quan han estat ells els que li han donat suport.

Ahir dijous el Congrés també es va pronunciar sobre una altra qüestió: autoritzar la compatiblitat de l’exercici de diputat amb els nomenaments que el Consell Executiu em va fer en el seu dia com a president de la comissió bilateral, la de traspassos, la d‘afers econòmics i financers i la d’inversions i infraestructures. ERC va demanar votació separada del meu nom respecte d’altre amb l’únic motiu de votar-hi en contra. Això va donar peu que diputats del PSC que en tenien totes les ganes també ho fessin i, no cal dir-ho, la diputada d’ICV. El vot d’ERC va ser sorprenent perquè fins ara Joan Ridao era alhora diputat i membre –de fet, encara ho deu ser- de la comissió de traspassos.

El que està passant és el següent: a l’oposició els empipa, i molt, que el president Mas i jo anem plegats. Òbviament, de president, només n’hi ha un, que és Artur Mas. Però com ja vaig dir en la campanya electoral, el tàndem Mas-Duran és indestructible i això ens aporta un valor afegit que neguiteja l’oposició i satisfà la ciutadania. La cohesió entre Mas i Duran trasllada confiança a la societat. A diferència del tripartit, en el qual cada dirigent volia marcar terreny propi i per fer una ofrena floral hi havien d’anar els tres caps de partit, el president Mas i jo anem cohesionats. Som un únic govern, no dos, i som conscients que la ciutadania ens valora aquesta actitud. Ja poden criticar el que vulguin, que nos ens mouran del camí que ens hem traçat. Això és una mala notícia per a l’oposició, però és una bona notícia per a Catalunya."

Com deia Bernd Schuster: NO HASE FALTA QUE DIGAS NADA MAS...

ALGÚ HO HAVIA DE DIR!!!!!