FER PINYA!!

A una escola d’estiu de la UJ, una consultoria ens va ensenyar com fer un bon discurs. I com exemples ens va ensenyar diferents discursos de diferents pel•lícules. Aquests discursos, carregats de passió i de significat, quan originen una reacció al receptor del missatge, quan fan que l’espectador s’aixequi literalment de la cadira, esdevenen arengues. Arengues que com podreu veure en els vídeos que us he preparat, gràcies al youtube, poden abarcar temes tant cotidians com l’esport, el sentiment a un grup i com no la política.

http://www.youtube.com/watch?v=hLdZz92jh2Q

http://www.youtube.com/watch?v=enwqNa39DqE&feature=&p=5146DA5F78E9F89C&index=0&playnext=1

http://www.youtube.com/watch?v=1Trn4bg9Ftg / http://www.youtube.com/watch?v=fstbvNVzrqI&feature=related


Ara farà uns dies, vaig tenir l’ocasió de sentir un discurs espectacular en directe. Va ser al Consell de Barcelona, i el va pronunciar un gran polític: l’Antoni Castellà. Diputat per CiU, i Secretari d’Organització d’Unió Democràtica de Catalunya.

Primer us explico “l’escenari” del discurs: el Consell de Barcelona és la reunió de tots els càrrecs polítics interns (membres d’executius de barri i de districte) i externs (consellers municipals i regidors a l’Ajuntament de Barcelona) d’UDC a la ciutat de Barcelona. Aquest Consell es va celebrar perquè així ho marquen els Estatuts, per a que el President d’UDC de Barcelona rendeixi comptes davant els principals afiliats, i a la vegada per animar-nos a treballar de valent per a guanyar les Eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Com podeu entendre, un acte d’aquests és realment necessari per qualsevol formació política, ja que una mica d’autoanimació és necessària, i més quan el partit celebra el seu 79è aniversari d’existència.

Els discursos van ser de Gerard Ardanuy, President d’UDC a Barcelona, Núria de Gispert, candidata de CiU a la Presidència del Parlament, i finalment de Antoni Castellà, candidat de CiU.

Fou la darrera part del discurs del Toni que ens va emocionar a tots plegats. Amb la certesa que no recordaré tot el que va dir, al menys intentaré reflectir el missatge que va calar fons:

“Queden un 30 i escaig de dies per a les Eleccions. I ara més que mai hem de treballar de valent des d’Unió Democràtica de Catalunya. Ara més que mai hem de ser forts i fer l’últim esforç per assolir la gran victòria. Deixeu-me que us ho descrigui amb un símil que crec que entendreu a la perfecció.

El castellers, aquesta tradició nostra, que dignifica la nostra cultura i que reuneix totes les millors qualitats dels catalans: treball, esforç, perseverància, fer pinya... Si alguna vegada heu pogut fer de casteller sabreu que els que estan a la pinya, els que estan a la base, tenen una de les funcions primordials, que és la d’aguantar l’estructura. La seva feina moltes vegades sembla fàcil i no es mai reconeguda, però ells són la base. Si ells fallen, el castell ve a baix. Doncs bé, aquesta pinya... les persones que en formen part, si us fixeu, no miren mai a la torre. Sempre estan amb els braços amunt, però amb el cap mirant al terra. I vosaltres pensareu, com és que aguanten tant si no veuen el castell?

És gràcies als crits del cap de colla que saben com col•locar-se. Amb la vista fixada al terra són les gralles les que els hi fan saber que el castell està pujant. No veuen res, però saben que això rutlla. I quan senten els crits i aplaudiments del públic i de la resta de colles saben que l’enxaneta ha coronat el castell. El castell està carregat. Però encara no s’ha acabat! Ara ve la part més important! La glòria està a tocar, però encara no esta asolida. Cal descarregar el castell per puntuar. I descarregar el castell és la part més difícil ja que el cansament s’apodera de la pinya després de tant esforç per mantenir l’equilibri de tota l’estructura.

I es en aquest moment, en el moment en que el cos dona senyals de cansament i debilitat, d’esgotament i de tensió, quan s’ha de fer l’esforç final, i és des de dins de la mateixa pinya que un sol crit ressona entre tots: PITS APRETATS I UN PAS ENDAVANT! I la pinya es fa més forta que mai.

Sé que costa demanar-vos-ho. Sé que després de 7 anys de tripartit estem esgotats. Sé que hem treballat de valent durant tot aquest temps per traslladar la il•lusió d’una nova Catalunya als ciutadans. PERO ARA MÉS QUE MAI HEM DE DIR, PITS FORA I UN PAS ENDAVANT! Ara més que mai us demano el darrer esforç.”

No cal ni que us digui que al finalitzar aquest discurs, l’aplaudiment va ser estrepitós.

Ara més que mai, farem l’últim esforç.

FER PINYA

A una escola d’estiu de la UJ, una consultoria ens va ensenyar com fer un bon discurs. I com exemples ens va ensenyar diferents discursos de diferents pel•lícules. Aquests discursos, carregats de passió i de significat, quan originen una reacció al receptor del missatge, quan fan que l’espectador s’aixequi literalment de la cadira, esdevenen arengues. Arengues que com podreu veure en els vídeos que us he preparat, gràcies al youtube, poden abarcar temes tant cotidians com l’esport, el sentiment a un grup i com no la política.

Ara farà uns dies, vaig tenir l’ocasió de sentir un discurs espectacular en directe. Va ser al Consell de Barcelona, i el va pronunciar un gran polític: l’Antoni Castellà. Diputat per CiU, i Secretari d’Organització d’Unió Democràtica de Catalunya.

Primer us explico “l’escenari” del discurs: el Consell de Barcelona és la reunió de tots els càrrecs polítics interns (membres d’executius de barri i de districte) i externs (consellers municipals i regidors a l’Ajuntament de Barcelona) d’UDC a la ciutat de Barcelona. Aquest Consell es va celebrar perquè així ho marquen els Estatuts, per a que el President d’UDC de Barcelona rendeixi comptes davant els principals afiliats, i a la vegada per animar-nos a treballar de valent per a guanyar les Eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Com podeu entendre, un acte d’aquests és realment necessari per qualsevol formació política, ja que una mica d’autoanimació és necessària, i més quan el partit celebra el seu 79è aniversari d’existència.

Els discursos van ser de Gerard Ardanuy, President d’UDC a Barcelona, Núria de Gispert, candidata de CiU a la Presidència del Parlament, i finalment de Antoni Castellà, candidat de CiU.

Fou la darrera part del discurs del Toni que ens va emocionar a tots plegats. Amb la certesa que no recordaré tot el que va dir, al menys intentaré reflectir el missatge que va calar fons:

“Queden un 30 i escaig de dies per a les Eleccions. I ara més que mai hem de treballar de valent des d’Unió Democràtica de Catalunya. Ara més que mai hem de ser forts i fer l’últim esforç per assolir la gran victòria. Deixeu-me que us ho descrigui amb un símil que crec que entendreu a la perfecció.

El castellers, aquesta tradició nostra, que dignifica la nostra cultura i que reuneix totes les millors qualitats dels catalans: treball, esforç, perseverància, fer pinya... Si alguna vegada heu pogut fer de casteller sabreu que els que estan a la pinya, els que estan a la base, tenen una de les funcions primordials, que és la d’aguantar l’estructura. La seva feina moltes vegades sembla fàcil i no es mai reconeguda, però ells són la base. Si ells fallen, el castell ve a baix. Doncs bé, aquesta pinya... les persones que en formen part, si us fixeu, no miren mai a la torre. Sempre estan amb els braços amunt, però amb el cap mirant al terra. I vosaltres pensareu, com és que aguanten tant si no veuen el castell?

És gràcies als crits del cap de colla que saben com col•locar-se. Amb la vista fixada al terra són les gralles les que els hi fan saber que el castell està pujant. No veuen res, però saben que això rutlla. I quan senten els crits i aplaudiments del públic i de la resta de colles saben que l’enxaneta ha coronat el castell. El castell està carregat. Però encara no s’ha acabat! Ara ve la part més important! La glòria està a tocar, però encara no esta asolida. Cal descarregar el castell per puntuar. I descarregar el castell és la part més difícil ja que el cansament s’apodera de la pinya després de tant esforç per mantenir l’equilibri de tota l’estructura.

I es en aquest moment, en el moment en que el cos dona senyals de cansament i debilitat, d’esgotament i de tensió, quan s’ha de fer l’esforç final, i és des de dins de la mateixa pinya que un sol crit ressona entre tots: PITS APRETATS I UN PAS ENDAVANT! I la pinya es fa més forta que mai.

Sé que costa demanar-vos-ho. Sé que després de 7 anys de tripartit estem esgotats. Sé que hem treballat de valent durant tot aquest temps per traslladar la il•lusió d’una nova Catalunya als ciutadans. PERO ARA MÉS QUE MAI HEM DE DIR, PITS FORA I UN PAS ENDAVANT! Ara més que mai us demano el darrer esforç.”

No cal ni que us digui que al finalitzar aquest discurs, l’aplaudiment va ser estrepitós.

Ara més que mai, farem l’últim esforç.

FRACÀS DE VAGA

Fracàs. Això és el que ha estat la vaga general convocada ahir pels sindicats. Un fracàs absolut.

Anant a treballar vaig tenir l'ocasió de veure algun que altre piquet "informatiu" (ho sento però a partir d'ara els hi diré piquets coercitius) fent de les seves pel centre de la ciutat de Barcelona. Aquests piquets es dedicaven principalment a amenaçar a totes aquelles tendes que van decidir DEMOCRÀTICAMENT exercir el seu dret a NO FER VAGA. Molts d'ells tancaven la reixa quan veien els piquets, que en lloc d'informar cridaven "esquirol" i donaven cops a les reixes... Passat el piquet, tot seguit tornaven a obrir. Fins i tot algun piquet va trencar algun vidre. I els amos de les tendes amb cara de sorpresa al veure que no hi havia policia a la zona, ni ningú que els protegís... i qui pagarà les trencadises?

Això sí, els únics que es salvaben eren alguns bars i restaurants, plens de piqueteros, amb les seves birres (i d'altres substàncies, per anar ben entonats) que alimentaven a la bestia... Quina hipocresia per part dels piquets... tendes i grans magatzems tancats, però els bars (distribuidors d'alcohol) que ningú els toqui!

Després m'assevento que el centre de la ciutat de Barcelona és una batalla campal entre joves "antisistema" i la Policia fent de la Plaça Catalunya, Via Laietana i altres zones un autèntic camp de batalla. Es a dir, els de sempre. Liantes, hippiepollas, nens de papà plens de coca i amb quatre rastes... Sou la púrria d'aquesta societat. Escòria.

Cotxes cremats (un de la policía), motos destrosades, mobiliari urbà cremat... qui ho pagarà això??? Si entreu a diferents diaris digitals ja veureu que fan aquests vagos i dropos. Ara em ve al cap la meva estimada tinent d'alcalde Sra. Imma Mayol (ICV-EUiA), declarant-se antisistema... quina vergonya... tenim els polítics que ens mereixem. I mentrestant, el Secretari general del Departament de Governació, Sr. Boada (ICV-EUiA) a Girona a la Manifestació dels sindicats... PERÒ S'HAN BEGUT L'ENTENIMENT?????

I l'Alcalde Hereu (PSC) després té els sants bemols de dir que sempre son els mateixos, i que son una minoria... Aquesta minoria Sr. Alcalde l'ha permés vostè, i només vostè i el seu equip de govern en son culpables, ja que sempre ha donat màniga ampla a aquesta gentusa. Tots els detinguts extrangers... Barcelona, ciutat d'ocupes antisistemes, i segons moltes pàgines webs especialitzades en turisme, l'han classificat com la primera ciutat del món amb carteristes... BRAVO.

Avui molta gent voldrà ser políticament correcte. Jo no ho seré. Ahir més que mai els sindicats van demostrar el que són: una colla de dropos vagos, alliberats que van amb el mocador d'Arafat, borratxos, fent barricades pel carrer... Algú ha de dir PROU.

Per descomptat que tothom te dret a la vaga, però també a no fer-la. Aquests no entenen de drets, perque si fos per ells, això seria Albania, i seriem un reducte de l'antiga URSS...

Burka

Primer de tot, disculpar-me pel fet que fa bastants dies que no escric en el meu blog. Però he estat pare d'una nena preciosa, la Blanca Sitges i Nadal. En breu penjaré una fotografia en aquest blog per a que la conegueu.

Avui m'agradaria parlar del "debat del burka" que tanta tinta està gastant... Fixeu-vos bé en el dibuix. Aquestes, i només aquestes són les dues indumentàries que entenc haurien d'estar en aquest debat.

Moltes dones, musulmanes i no musulmanes, porten el mocador per qüestions culturals, religioses, o simplement de moda... de fet en el nostre país, fins fa no gaire si anaveu pels pobles d'interior, de ben segur que veieu alguna àvia amb mocador al cap (una imatge que segur ens evoca tendresa...), i si heu anat a un col·legi de monges, o tenieu un convent a prop, veieu cada matí les entranyables monges amb el cap tapat. I no hi havia debat llavors? Aquells que volen ficar al mateix sac el mocador i els dos sistemes per cubrir-se escenificats en el dibuix és un xenòfov i un ignorant.

El Niqab i el Burka personalment els trobo una vexació i humiliació a les dones. I ha quedat prou demostrat que les dones que ho porten són dones de països on l'analfabetisme entre les dones és absolut, i on la població viu atemorida pels governants talibans. I queda clar que aquestes dones van vestides així per imposició i perquè mai s'han preguntat perque dimonis han d'anar amb una reixa que no els permet veure.

No estic d'acord amb l'afirmació que hi ha una llibertat innata per vestir com es vulgui... ho explicaré d'una altre manera. A mi m'és totalment indiferent el que una dona es posi de vestir a casa, com si va amb batin, amb burka, o amb un embut al cap. Però al carrer, jo vull veure amb qui parlo, amb qui em relaciono. Si veig algú amb la cara tapada em crea mal rotllo, inseguretat. Vull que el meu interlocutor s'identifiqui davant meu. I la primera identificació, i la més natural, és la de veure la seva cara.

A més aquesta vestimenta pot ser un perfecte amagatall de males intencions, i si no em creieu mireu la noticia publicada avui a LA VANGUARDIA:

Matan a dos suicidas que iban a inmolarse en la 'jirga de la paz'

"Los insurgentes iban cubiertos con burkas que ocultaban chalecos explosivos"

El debat està en que aquestes dones que han escollit portar aquest tipus de vel, se'l treguin als llocs públics. I estic d'acord. S'han d'identificar davant l'administració. Si es fan el DNI és requisit imprescindible una fotografia de la cara...O si demanen una sol·licitut al seu Ajuntament, s'han d'identificar.

El debat és ampli i complicat, i està clar que és "caldo d'actuacions xenòfoves", i que de ben segur que molts aprofitaran l'avinentessa per criticar a la immigració musulmana sense més...

Per tant, en el meu cas no tinc cap problema amb el vel i/o mocador, sempre i quan no sigui denigrant per la dona o i sempre que aquesta es pugui identificar.

Converses inquietants...

- Ayer vi a Artur Mas por la tele, con la Terribas… Oye, me gustó mucho, eh?

- Clar, és que el Mas és un molt bon polític. Com ell n’hi han pocs.

- Lo que no me gustó es el supuesto separatismo que irradia… Esto de separar Cataluña de España. La verdad, no lo entiendo porque se ha de meter en estos berengenales

- Home, el Mas es nacionalista, i és ben normal que un nacionalista vulgui la plena sobirania de la seva Nació, no?

- Sí, bueno, pero que nación…? Bueno, que sí, que yo llevo en Cataluña toda mi vida y siempre he pensado que no es una región. Pero separarse de España… Es que no lo concibo.

- Mira, voler la independencia de Catalunya és tant respectable voler que aquesta continui sent Espanya. Tu ja saps que jo votaría sí en un Referéndum d’Independència, i no per això odio a Espanya, no?

- Si bueno… pero es que si vamos a la independencia volveremos a la prehistoria! Puestos a hacer volvamos a los reinos de taifas!!!! O no! Mejor, a los Unos! Los Iberos y los Celtas!!!

- Anem a veure… El que dius no te sentit! Per què els que us sentiu espanyols considereu que el que vosaltres denomineu “nacionalismos perifericos” son coses “del passat”… A mi em dona la sensació que teniu un punt carca i poc democràtic.

- Perdona! Que yo soy muy demócrata. Que yo corrí delante de los grises!!!!

- Sí, i no et trec mèrit pel que vas fer! Si em sembla perfecte. Però hi ha una cosa que us uneix als que estaven a favor de Franco, que és el nacionalisme espanyol i la unitat sacrosanta d'Espanya. Per cert, que em sembla molt be el patriotisme espanyol! Considero totalment legítim que et sentis el més espanyol de tots. La pregunta és: i tu com veus que jo em senti només català?

- Pues mal! Eh! Que también lo respeto, pero tu eres español.

- Sí, i jo no he dit que no ho sigui. Jo només dic que no m’hi sento. Jo sóc espanyol, però només em sento català. I no tinc cap problema en reconèixer que visc a Espanya. Seria absurd negar-ho. Què posa al meu DNI? ESPAÑA, oi? Doncs cap problema. Però no estic a una democràcia? Perque no puc lluitar democràticament i políticament per a que una part d’Espanya s’independitzi democràticament si els ciutadans així ho volen?

- No, no! Si no hay nigún problema, lo que pasa es que es una lucha absurda, tarde o temprano se os cortaran las alas y no se os permitirá independizaros.

- Ah! Per tant em reconeixes que els espanyols no son democràtics?

- No! Yo soy demócrata! Luche contra...

- Sí, contra Franco! I si Espanya es demócrata és perque catalans i bascos van ajudar a que així sigui!

- Oh! Pero los vascos matan...

- Algunos, no todos. Et puc assegurar que conec molts bascos abertzales que son demócrates.

- Abertzales no quiere decir etarras?

- No, abertzales vol dir independentistes. I com a tot arreu hi ha independentistes demócrates. Llàstima d’ETA. Fixat! Els catalans, tots nosaltres vam acabar amb el terrorisme català. Terra Lliure va morir perque no tenia el suport dels catalans, i es va extinguir. Els catalans som dels pocs pobles de l’actual Espanya que hem acabat amb la violència. En canvi el vascos encara no han pogut, ni tampoc els espanyols...

- Perdona! Pero no hay terroristas españoles!

- Como que no!!!! I els GAL? I la ATE? I els cachorros de l’Ynestrillas? Bueno, independentment t’he de fer una pregunta. A veure qué en penses. Jo soc nacionalista català, i independentista, però en canvi no tinc cap problema de viure a Espanya i veure que la meva Nació, la meva Pàtria, encara està dincs d’un Estat que jo no sento com a propi. Jo visc normal i no tinc problemes, oi? Un exemple clar és el fet que tu i jo ara estem parlant ben tranquilament, en dos idiomes ben macos, i no ens tirem els plats pel cap, oi?

- Estoy de acuerdo.

- Vale, la meva pregunta és: tu acceptaries que ara això fos una Catalunya independent?

- ...

- No respons? Veient la teva cara entenc que no et faria gaire gràcia...

- Hombre... es que no pasará. Además, yo no quiero que haya separación y que se cree tensión entre los dos bandos.

- Et repeteixo que per part dels catalans nacionalistes no hi ha cap tensió. Tot el contrari. Vam acabar amb la violència d’uns terroristes que deien que lluitaven per la independència de Catalunya. I no tenim cap problema a ser Espanyols. Però com en teoria estem a una democràcia, tenim tot el dret de reclamar la idea de separar-nos, no? No creus que aquesta suposada “tensió” entre els dos bandols l’han creat certes persones que viuen fora de Catalunya

- ...

- ...justament aquells que treuen polèmiques com si el castellà està perseguit a Catalunya o si aquí la societat està dividida entre nacionalistes i no nacionalistes... En tots els anys que portes aqui... algú t’ha criticat per parlar en castellà? Algú t’ha ofés?

- No, pero estan los de las multas a los locales que no rotulan en catalan...

- Sí, y que problema hay en rotular en catalán????

- ...

- Per acabar aquest debat, molt interessant per cert, que he de marxar... respon-me a la pregunta que t’he fet. Acceptaries viure a una Catalunya independent, a un Estat català, de la mateixa manera que jo visc a Espanya? No creus que pot ser possible viure a una Catalunya independent amb tota naturalitat, proposant per exemple la doble nacionalitat als ciutadans espanyols?

- ...

(Nota aclarativa: aquesta és una conversa que vaig mantenir fa poc amb un conegut meu. El seu silenci a la pregunta final i la cara que va posar em va inquietar molt).

PREPOTÈNCIA MADRIDISTA

Els meus pares sempre m'han inculcat que no m'he d'alegrar per les desgràcies al·lienes. Però només hi ha una excepció... quan perd el Reial Madrid.

He de confesar que em vaig alegrar molt el dia que el Reial Madrizzzzzzzzz va ésser eliminat de la Champions per part de l'Olimpique de Lió. Però m'agradaria explicar-vos quins son els motius d'aquesta alegria.

Primer.- Per la prepotència blanca. Donaven per fet no només que passarien la eliminatòria, sinó que arribarien a la final de la Champions, que aquest any es celebra al Santiago Bernabeu. Mai has de dir blat, sinó està al sac, i ben lligat!!!

Fins i tot, Raúl i Guti van lliurar a la Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre (àlies "La zapatitos") la "ENTRADA 0 PARA LA FINAL". La Sra. Aguirre em sembla que s'ha menjat l'entrada de la final amb patates.

Segon.- Per la premsa de Madrid. M'alegro especialment pels "Manolos" de Cuatro, pels directius de MARCA i l'AS i per tots els personatges del programa PUNTO Y PELOTA. I finalment pel director de TVE. La promoció de TVE de la Champions era "CAMINO DE LA DÉCIMA". I la resta d'equips espanyols? I el Sevilla? I el Barça? (o no considereu al Barça un equip espanyol????? No serà que a Espanya hi ha més separadors que a Catalunya separatistes?).

Tercer.- Pels jugadors més odiats de tots els culers: GUTI i CRISTIANO RONALDO. En Guti és una persona dolenta, perquè després d'haver-se arrastrat literalment pel camp durant els 90 minuts, va tenir els sants bemols de donar les culpes a suposades "individualitats" de certs membres de l'èquip, i que no es jugués tant en bloc.

Home... Guti... no fotem... justament tu ho dius???

I per Cristiano Ronaldo. Aquest tio es igual de bo que odiós. Sens dubte l'únic que va donar la talla aquell dia. Pero li perden els nervis i les ganes de protagonisme... Encara ric amb la rabieta que li va donar quan Higuaín no li va passar una pilota. Aquests tipus d'actuacions no favoreixen a l'equip.

Quart.- Pel Florentino Pérez. Ell com a persona no em cau malament, que quedi clar, pero com a directiu del R. Madrid, crec que s'equivoca a l'hora de crear un equip a base de talonaris...

PROU DE VILLARATOS! PROU D'EXCUSES I D'ATACS AL BARCELONISME!

Objectiu de l'any: JUGAR LA FINAL DE LA CHAMPIONS AL BERNABEU, I QUE AL MENYS AQUESTS MADRIDISTES PASSIN 90 MINUTS ACOLLONITS!!! I SI LA GUANYEM, EL CEL ES NOSTRE!!!

VISCA EL BARÇA!!!!!

Intervencionisme sexual

Atenció a la notícia:

"El ministeri d'Igualtat, que encapçala Bibiana Aído, ha destinat 26.000 euros a l'elaboració d'un "Mapa de Inervació i Excitació Sexual en Clítoris i Llavis menors", segons publica el BOE. A més, es destinen 15.000 euros per a les "Topografies domèstiques en l'imaginari femení".Aquestes quantitats se sumen als 845.000 euros destinats per Igualtat el novembre a "estudis feministes" i els 600.000 euros de desembre per "la realització d'estudis universitaris de postgrau sobre estudis feministes"."

SIMPLEMENT VERGONYÓS!!!!!

Primer de tot, en època de crisi, s'han de gastar tants diners en tantes tonteries??? I no només d'aquest Ministeri. Aquests estudis absurds son un insult als ciutadans i a la seva inteligència.

Després, qui dimonis és la Sra. Aido, per dir quins punts són els que proporcionen més plaer a una dona quan es masturba. Pero com dimonis podem tolerar que l'intervencionisme socialista (propi d'un estat Estalinista) que fins i tot ja no només entra a les nostres cases (indicant-nos com hem d'educar als nostres fills) sinó que a més entra en la nostra intimitat sexual.

AQUESTS FETS S'HAN DE DENUNCIAR PÚBLICAMENT. No pot ser que aquests tipus d'actuacions siguin comentats per la gent amb un lleuger somriure. Ho sento, però sentint la notícia, a mi m'entren ganes de vomitar, de plorar de ràbia i de cridar.

Finalment, no us perdeu l'article d'avui de la Pilar Rahola (una persona de la que sempre he destacat la seva inteligència) de La Vanguardia... Que gran ets Pilar!

"CEMENTIRI" NUCLEAR

Sóc conscient que una gran amiga de Terres de l'Ebre, la Noemí, segurament em currarà a pals pel que diré ara, però no puc estar-me per dir que NO ESTIC EN CONTRA DEL "CEMENTIRI" NUCLEAR D'ASCÓ.

Respecte el debat sobre l'energia nuclear, crec personalment que moltes vegades, com en diferents debats polèmics (avortament, eutanàsia, pena de mort...) la posició de la gent ve determinada per la "pressió social".

Actualment estar a favor de l'energia nuclear és "políticament incorrecte". Jo, de fet, també ho pensava, fins que fa uns anys vaig parlar amb un científic que em va defensar aquesta energia com el motor de l'energia del futur. Està clar que incidents com els de Chernovil, o d'altres similars, no han ajudat gaire... però siguem realistes! L'energia nuclear no és un sistema d'obtenció d'energia perillós (mirem els titulars de premsa, si us plau).

Com el que demano és que siguem realistes, donaré uns arguments pels quals entenc que aquest "cementiri" no és dolent:

- Ha quedat demostrat que l'energia nuclear és segura i que totes les centrals nuclears del món tenen els sistemes de seguretat necessaris per produïr energia sense que això signifiqui un problema (molt greu, sens dubte) per a la població. A més de Chernovil o Vandellós, quin drama nuclear hem viscut?

- El 70 % de l'energia que rep Catalunya és d'origen nuclear, que prové de les seves pròpies centrals i de les que estan a França. Si realment depenguessim exclusivament d'altres sistemes d'energia com l'eòlica o la hidràulica, no hi hauria suficient energia per aguantar la despesa energètica del nostre territori. Després, al final d'aquest escrit m'agradaria explicar una anècdota personal que em va passar fa temps i que em va fer pensar en aquesta problemàtica.

- Tots els tècnics reconeguts, científics de les nostres universitats, han declarat que el "cementiri" nuclear no és perillós. Ha quedat demostrat que si l'estructura de les instal·lacions és de formigó (material amb el qual no traspassen les radiacions) no hi ha cap problema. La nostra terra no té cap falla tectònica a prop, amb la qual cosa no hi ha risc de cap típus. Reitero que ho corroboren els millors científics d'aquest país.

- Degut a la mala fama guanyada per l'energia nuclear, quan sentim que ens volen fer un lloc on acumular TEMPORALMENT els residus nuclears, tothom ja tremola. Per cert, uns residus no només originats per les centrals nuclears, sinó també per tota la maquinària que hi ha a hospitals... Que fem amb aquests residus? Paguem per a que els acumulin altres païssos, quan podriem fer-ho nosaltres amb tota la seguretat del món???

- La paraula "nuclear" crea tantes susceptibilitats com les paraules "presó" o la paraula "prostitutes". Ningú les vol prop de casa seva, però són reals a la nostra societat. Existeixen i com a tal hem d'afrontar què hem de fer amb elles...

Perquè hem de dir NO a les centrals nuclears o a les plantes d'acumulament de residus nuclears? Per cert, a qui li ha interessat dir-li "cementiri" (una paraula negativa i relacionada amb la mort) a aquestes instalacions?

Finalment us explicaré l'anècdota que abans us he comentat. Tinc uns amics que tenen un restaurant a Gràcia. Aquests colegues tenen unes posicions polítiques oposades a les meves. S'autodeclaren "d'esquerres fins la mèdula". I en aquest restaurant, a la barra tenen una enganxina que diu "NUCLEAR, NO GRÀCIES". Sens dubte que aquestes persones són lliures de posar el missatge polític que vulguin a casa seva... però després em va cridar l'atenció que una nit es van quedar sense llum. És clar, sense energia ells perden diners. No els hi va la cuina, ni els frigorífics, i per tant han de tancar el seu negoci. I un d'ells em va dir: "ES QUE SEMBLEM UN PAÍS TERCERMUNDISTA! NECESSITEM ENERGIA PER AGUANTAR L'ENERGIA QUE TOTS PLEGATS GASTEM" acompanyat per la frase típica "I ELS POLÍTICS NO FAN RES, NOMÉS ANAR AUGMENTANT DE PANXA...".

Davant d'aquesta frase he de dir que:

- L'energia nuclear, és necessària! Amb la quantitat d'energia que gastem, és l'única energia que pot soportar aquesta demanda.

- No ereu tant anti-nuclears? Si no hi haguessin centrals nuclears i haguessim de dependre d'altres sistemes, no tindries energia pel teu restaurant...

En aquest aspecte, hi ha una certa hipocresía a la societat. Ens agradi o no, l'energia nuclear la necessitem.

ZP millor que callis...

He llegit sorprés a l'edició digital de "La Vanguardia" el següent titular: "Zapatero propone un pacto social para salir de la crisis". Aquesta proposta l'ha fet el President del Govern espanyol davant el Parlament Europeu, en qualitat de "President d'Europa" ja que Espanya ostenta la Presidència de torn de la UE.

Fa uns dies, la Unió de Joves, les joventuts d'UDC, vam organitzar un debat o tertúlia amb l'economista Sr. Edward Hugh, reconegut com un dels millors economistes del món, per a que ens fés una anàlisi detallat de l'economia catalana, i també de l'espanyola. Vist des de la seva posició de tècnic va ser molt explícit a l'hora de criticar la política econòmica del Govern central espanyol. De fet, l'horitzó econòmic que ens va dibuixar l'amic catalano-galés no era gaire encoratjador... La recuperació econòmica espanyola trigarà més temps del que es diu, i a més, les polítiques i mesures que està aplicant el Govern espanyol no són les més adients. I això no ho diu cap partit contrari al Sr. ZP (que també), sinó els millors especialistes d'economia del món.

És irònic veure que el Sr. Zapatero vagi anant lliçons d'economia a la resta d'Estats membres de la UE, quan ha quedat prou acreditat que l'Estat espanyol no ha fet "bé els deures..." i la recuperació econòmica serà lenta i dolorosa...

Si us plau, que algú digne de l'escó que representa al Parlament Europeu faci callar a aquest bon home que em provoca més vergonya aliena que no pas pena...

Nacionalisme de "bon rotllo"

Tal i com veieu al meu perfil, em defineixo com un nacionalista català "de bon rotllo". M'agradaria descriure aquesta conotació de "bon rotllo" a la meva posició política.

Moltes persones identifiquen al nacionalisme català com un nacionalisme anti-espanyol, i la seva interpretació no està del tot equivocada, ja que moltes vegades des de certs sectors del nacionalisme català (ei, i també per part del nacionalisme espanyol) s'identifica el sentiment català amb un sentiment d'odi o menyspreança vers Espanya i el que sigui espanyol.

Però m'agradaria comentar que no tots els nacionalistes catalans som anti-espanyols. Aquest és el meu cas, i m'agradaria demostrar-vos que és possible ser nacionalista català, inclós desitjar la plena sobirania de Catalunya, desitjar per tant l'independència de Catalunya i no odiar Espanya.

Si us sóc realista, jo em sento només català. No em sento identificat en la idea d'Espanya i no la sento com la meva Nació. Quan sento l'himne espanyol no se'm posa la pell de gallina, quan arribo a l'Aeroport de Barajas encara no em sento "del tot a casa meva", quan veig els èxits futbolístics de "La Roja", m'alegro, però no m'emociono... Malgrat tot, no puc negar que Espanya és una gran Nació.

Sóc dels que mai he negat que Catalunya forma part d'Espanya, ja que aquesta és la realitat, ens agradi o no a una part de la població. Al meu carnet d'identitat posa clarament "ESPAÑA", i per tant negar-ho seria absurd. No obstant, sóc de les persones que si em pregunten d'on sóc, després d'explicar que provinc d'Espanya, explico que el meu sentiment nacional és diferent i que les meves aspiracions polítiques són la creació d'un Estat català en el sí de la Unió Europea.

Sóc partidar d'aquest nacionalisme realista. Jo no tinc res contra Espanya (a excepció de l'Espanya cavernícola i irreal de la COPE, La Razón i de la Rosa Díez, que ataca constantment a Catalunya). Respecto la idea d'Espanya com una nació, però en tant en quant Espanya s'autodeclara "país democràtic", aquest ha d'acceptar que algun dia si la població així ho decideix mitjançant les urnes una part del que ara és el seu territori es separi i segueixi el seu camí sol.

Sóc nacionalista català i m'encanta el castellà, i crec que seria un gran error ignorar-lo, ja que no es pot negar la magnitut internacional que té l'idioma de Cervantes. I si us he de ser realista, sempre he cregut que tinc més en comú amb un espanyol que no pas amb un suec o un belga...

El dia que els nacionalistes no mirem amb recels als nostres cosins germans espanyols, potser les coses canviarien una mica, i el nacionalisme català tindria més adeptes. Sóc conscient que moltes vegades Espanya no ens ho posa fàcil i que certes actituts i comentaris que provenen de la resta de l'Estat són un atac directe vers Catalunya i els catalans, però també hem de ser conscients que no tohom d'Espanya és com Jimenez Losantos, Cesar Vidal o Curri Valenzuela.

Benvinguts! Benvingudes!

Després d'un temps de silenci al meu anterior blog, www.fotolog.com/manusitges, enceto aquesta nova etapa de "bloggero" en el sí d'aquesta pàgina.

Com sempre, en aquest blog publicaré pensaments, idees, inquietuts o debats que em criden l'atenció, així com també articles d'opinió d'altres personatges, ja siguin polítics, advocats, escriptors o filòsofs. Sense oblidar-me, es clar, de la recomanació de tant en tant d'alguna proposta musical, ja sigui un disc o bé un concert.

Aquest blog està obert a tothom, però tal i com diu l'avis a dalt de tot no s'acceptaran insults per part de ningú.

Així doncs, benvinguts al meu blog personal.