ALGÚ HO HAVIA DE DIR

No acostumo a publicar notes d'altres persones, però avui us ensenyaré la carta que Josep A. Duran i Lleida, President del Comitè de Govern d'UDC, i cap de grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats, ha enviat als afiliats d'UDC, tal i cm fa cada divendres. Avui parla del debat energètic (brutal), de Líbia, d'assumptes referents al Congrés dels Diputats i de la bona sintonia entre ell i el President Artur Mas. Chapeau.

"Arran del paquet de mesures per l’estalvi energètic, a Madrid la primera part de la setmana s’ha parlat molt del model de futur. A nivell anecdòtic, cal recordar allò que va dir Mariano Rajoy que Espanya necessita un pla energètic com Déu mana, i la resposta de Rodríguez Zapatero que parlés amb Déu i li expliqués de quin pla es tracta.

Bé, no cal dir que jo no sóc Déu -que no està per fer propostes sobre energia-, però m’atreveixo a dir, un cop més, el que ha de fer-se en política energètica: simplement agafar el bou per les banyes. Espanya té una gran dependència energètica. Des de fa temps que ho estem posant de relleu i justament per això al mateix Congrés dels Diputats es va crear una subcomissió, a proposta de CiU, amb la finalitat de proposar un mix energètic fins a l’any 2020. No es va anar més enllà perquè el PSOE no desitjava ampliar la data del mix per evitar entrar a parlar d’energia nuclear, ja que la renovació de les centrals d’aquesta energia s’havia de produir a partir del 2020.

Després d’aquest acord que el govern ni de facto ni de iure ha adoptat, en el marc de l’acord fruit del diàleg econòmic i social amb patronals i sindicats, va assumir la necessitat de canviar el mix i d’ampliar-lo al 2030. Però el temps passa i en matèria energètica l’únic que el govern fa és matar mosques a canonades. Les darreres mesures són més que qüestionades, però de cap de les maneres donen resposta al problema real. Què significa, doncs, agafar el bou per les banyes? Senzillament acabar amb la ideologització del debat energètic.

Això vol dir que s’assumeixi que, en contra del que en els darrers anys s’ha dit per part del govern socialista, la solució de futur no passa només per les energies renovables o el cotxe elèctric. Això queda molt bé i pot quedar molt “progre”, però no resol el problema. El mateix govern socialista n’ha donat una mostra evident, tot i que ho ha fet de la pitjor manera que es podia fer, i primant en excés el sector fotovoltaic. Un cop els inversors havien apostat per la proposta del govern, el govern va canviar les regles de joc i va deixar molts inversors als peus dels cavalls, especialment petits empresaris o pagesos. Les renovables són necessàries en el futur i el cotxe elèctric també hi ajudarà d’aquí a uns quants anys. Però tot plegat no és suficient. El govern ha d’assumir d’una vegada la necessitat també de l’energia nuclear i, mentre no ho faci i no posi fil a l’agulla, no hi haurà un pla seriós que vagi més enllà de la conjuntura i que tingui credibilitat.

De conjuntura, n’hem parlat també a nivell de comissió d’Exteriors. Hem expressat el suport als processos de transició democràtica de determinats països àrabs. En aquest context, vam fer una referència concreta a Líbia, que és la que més ens preocupa en aquests moments. És un debat, però, que s’ha de fer des de l’autocrítica. No hem estat a l’altura ni en l’àmbit espanyol, ni en l’europeu ni en el de la comunitat internacional. Mentre nosaltres anem parlant, van morint ciutadans libis atacats pel règim de Gadafi. En aquest sentit, la comissió d’Exteriors va instar el govern perquè faci totes les gestions que siguin necessàries davant dels organismes internacionals perquè la comunitat internacional acabi amb la intolerable agressió que es fa contra el poble libi per part del seu propi govern. És obvi que la intervenció militar sobre el terreny no seria positiva, però abans d’arribar a la presència militar al territori hi ha moltes mesures intermèdies que es poden prendre i que a hores d’ara la comunitat internacional no ha pres.

A mitja setmana, s’ha celebrat el desè aniversari de la supressió del servei militar obligatori. El PP, i fins i tot el PSOE –i cal recordar que Felipe González es va manifestar en contra- s’han penjat la medalla d’haver acabat amb la mili obligatòria, quan va ser Convergència i Unió la formació política que ho va proposar, i sense nosaltres mai no s’hauria pogut dur a terme. Arran d’això vaig publicar ahir un post al meu blog recordant el pacte del Majèstic i al mateix temps citant Heribert Barrera, que va dir que havia estat el millor pacte per Catalunya. Ràpidament, ERC i PSC ja m’han acusat de desitjar el pacte amb el PP i bla, bla, bla, ... És politiqueria que no paga la pena ni contestar. En tot cas, només un apunt: CiU va ser capaç, quan va ser decisiva, d’obtenir del PP moltes coses a favor de Catalunya, que ni el PSC, ni ERC, ni ICV han estat capaços de treure del PSOE quan han estat ells els que li han donat suport.

Ahir dijous el Congrés també es va pronunciar sobre una altra qüestió: autoritzar la compatiblitat de l’exercici de diputat amb els nomenaments que el Consell Executiu em va fer en el seu dia com a president de la comissió bilateral, la de traspassos, la d‘afers econòmics i financers i la d’inversions i infraestructures. ERC va demanar votació separada del meu nom respecte d’altre amb l’únic motiu de votar-hi en contra. Això va donar peu que diputats del PSC que en tenien totes les ganes també ho fessin i, no cal dir-ho, la diputada d’ICV. El vot d’ERC va ser sorprenent perquè fins ara Joan Ridao era alhora diputat i membre –de fet, encara ho deu ser- de la comissió de traspassos.

El que està passant és el següent: a l’oposició els empipa, i molt, que el president Mas i jo anem plegats. Òbviament, de president, només n’hi ha un, que és Artur Mas. Però com ja vaig dir en la campanya electoral, el tàndem Mas-Duran és indestructible i això ens aporta un valor afegit que neguiteja l’oposició i satisfà la ciutadania. La cohesió entre Mas i Duran trasllada confiança a la societat. A diferència del tripartit, en el qual cada dirigent volia marcar terreny propi i per fer una ofrena floral hi havien d’anar els tres caps de partit, el president Mas i jo anem cohesionats. Som un únic govern, no dos, i som conscients que la ciutadania ens valora aquesta actitud. Ja poden criticar el que vulguin, que nos ens mouran del camí que ens hem traçat. Això és una mala notícia per a l’oposició, però és una bona notícia per a Catalunya."

Com deia Bernd Schuster: NO HASE FALTA QUE DIGAS NADA MAS...

ALGÚ HO HAVIA DE DIR!!!!!

Pa negre

Sense voler minimitzar l'èxit de la producció catalana "Pa negre", que ha estat la justa mereixedora de 9 premis Goya, en el fons crec que aquest reconeixement per part de l'academia de cinema espanyol és fals i ve determinat, al meu entendre, per qüestions purament polítiques.

Quina coincidència que justament en un moment polític de mala relació entre Catalunya i Espanya, en un moment en que l'independentisme català augmenta, l'academia de cinema espanyola reconegui una pel·licula rodada integrament en català.

Comparteixo l'alegria dels ciutadans catalans veient el reconeixement al cinema fet a casa nostra, però no em crec les paraules de la productora executiva d'aquest film, quan les diu en un ambient descaradament pseudo-progresista amb un titella del socialisme català amenitzant la gala.

La productora executiva de Pa Negre, la també directora Isona Pasona, ha dit textualment el següent:

Gracias, muy sinceramente a mis compañeros del Cine. No sólo han votado una buena película, había muy buenas películas en esta final, han votado por la diversidad. Ha sido un placer rodar “Pa Negre” en catalán, en nuestra lengua, y vosotros lo habéis entendido y lo habéis votado. Siempre vais por delante, compañeros del cine. GRACIAS.

M'agradaria preguntar-li a la senyora Pasona, on estan aquests amics seus quan cada dia el català pateix una agressió de la premsa estatal. On estaven aquests amics seus que tant estimen Catalunya quan un tribunal destrosa la voluntat d'un poble democràtic retallant la seva normativa bàsica. On estan aquests amics seus del cinema quan impresentables com el Foro de Babel diu que el castellà està perseguit a Catalunya.

Totes aquests amics seus demanen i reconeixen publicament el dret a l'autodeterminació de territoris com el Sahara Occidental, però en canvi minimitzen i ridiculitzen els anhels democràtics de llibertat del poble català...

On estan aquets amics?

Els governants espanyols, i els socialistes més concretament, saben com distreure al poble per amagar la nefasta aportació governamental que practiquen. I nosaltres, els catalans, que a vegades semblem atontats, ens encanta pensar que encara hi ha algú a les Espanyes que li fa gràcia això del català. Se'ns cau la baba que es reconegui una película rodada en català, o que el Buddy Allen introdueixi 4 paraules en català, pero en canvi no ens recordem que el deute català ve determinat per la mala gestió d'altres territoris espanyols que han viscut i viuen de la mamella catalana...

I com no capitanejant aquesta reacció d'atontats i paiasus posem al capdavant a l'Andreu Buenafuente... el bufon del reino.

Amb aquestes reaccions som uns provincians.

Ja em veig al Zapatero parlant amb el De la Iglesia: "Oye, que la gente esta muy quemada con los catalanes, a ver si a "Pa negre" la premiais mucho y calmamos el tema... y oye, seguro que con Buenafuente y su acento de Reus la gente se reirá y verá con simpatía de nuevo a los catalanes... Ah! Y de paso premiar tambien a la peli de Maragall..."

I com no, que maco que queda veure a un català renegar d'un suposat català radical que va amb barretina... (Per cert, lamentables imatges del Jimmy Jump, com sempre).

Disculpeu la "paranoia", però es que jo ho veig així. Jo ja no me'n fio de la suposada benevolència dels directors espanyols ni de certs estaments de poder de l'espanyolisme pseudo-progre vers Catalunya i/o el català.

FER PINYA!!

A una escola d’estiu de la UJ, una consultoria ens va ensenyar com fer un bon discurs. I com exemples ens va ensenyar diferents discursos de diferents pel•lícules. Aquests discursos, carregats de passió i de significat, quan originen una reacció al receptor del missatge, quan fan que l’espectador s’aixequi literalment de la cadira, esdevenen arengues. Arengues que com podreu veure en els vídeos que us he preparat, gràcies al youtube, poden abarcar temes tant cotidians com l’esport, el sentiment a un grup i com no la política.

http://www.youtube.com/watch?v=hLdZz92jh2Q

http://www.youtube.com/watch?v=enwqNa39DqE&feature=&p=5146DA5F78E9F89C&index=0&playnext=1

http://www.youtube.com/watch?v=1Trn4bg9Ftg / http://www.youtube.com/watch?v=fstbvNVzrqI&feature=related


Ara farà uns dies, vaig tenir l’ocasió de sentir un discurs espectacular en directe. Va ser al Consell de Barcelona, i el va pronunciar un gran polític: l’Antoni Castellà. Diputat per CiU, i Secretari d’Organització d’Unió Democràtica de Catalunya.

Primer us explico “l’escenari” del discurs: el Consell de Barcelona és la reunió de tots els càrrecs polítics interns (membres d’executius de barri i de districte) i externs (consellers municipals i regidors a l’Ajuntament de Barcelona) d’UDC a la ciutat de Barcelona. Aquest Consell es va celebrar perquè així ho marquen els Estatuts, per a que el President d’UDC de Barcelona rendeixi comptes davant els principals afiliats, i a la vegada per animar-nos a treballar de valent per a guanyar les Eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Com podeu entendre, un acte d’aquests és realment necessari per qualsevol formació política, ja que una mica d’autoanimació és necessària, i més quan el partit celebra el seu 79è aniversari d’existència.

Els discursos van ser de Gerard Ardanuy, President d’UDC a Barcelona, Núria de Gispert, candidata de CiU a la Presidència del Parlament, i finalment de Antoni Castellà, candidat de CiU.

Fou la darrera part del discurs del Toni que ens va emocionar a tots plegats. Amb la certesa que no recordaré tot el que va dir, al menys intentaré reflectir el missatge que va calar fons:

“Queden un 30 i escaig de dies per a les Eleccions. I ara més que mai hem de treballar de valent des d’Unió Democràtica de Catalunya. Ara més que mai hem de ser forts i fer l’últim esforç per assolir la gran victòria. Deixeu-me que us ho descrigui amb un símil que crec que entendreu a la perfecció.

El castellers, aquesta tradició nostra, que dignifica la nostra cultura i que reuneix totes les millors qualitats dels catalans: treball, esforç, perseverància, fer pinya... Si alguna vegada heu pogut fer de casteller sabreu que els que estan a la pinya, els que estan a la base, tenen una de les funcions primordials, que és la d’aguantar l’estructura. La seva feina moltes vegades sembla fàcil i no es mai reconeguda, però ells són la base. Si ells fallen, el castell ve a baix. Doncs bé, aquesta pinya... les persones que en formen part, si us fixeu, no miren mai a la torre. Sempre estan amb els braços amunt, però amb el cap mirant al terra. I vosaltres pensareu, com és que aguanten tant si no veuen el castell?

És gràcies als crits del cap de colla que saben com col•locar-se. Amb la vista fixada al terra són les gralles les que els hi fan saber que el castell està pujant. No veuen res, però saben que això rutlla. I quan senten els crits i aplaudiments del públic i de la resta de colles saben que l’enxaneta ha coronat el castell. El castell està carregat. Però encara no s’ha acabat! Ara ve la part més important! La glòria està a tocar, però encara no esta asolida. Cal descarregar el castell per puntuar. I descarregar el castell és la part més difícil ja que el cansament s’apodera de la pinya després de tant esforç per mantenir l’equilibri de tota l’estructura.

I es en aquest moment, en el moment en que el cos dona senyals de cansament i debilitat, d’esgotament i de tensió, quan s’ha de fer l’esforç final, i és des de dins de la mateixa pinya que un sol crit ressona entre tots: PITS APRETATS I UN PAS ENDAVANT! I la pinya es fa més forta que mai.

Sé que costa demanar-vos-ho. Sé que després de 7 anys de tripartit estem esgotats. Sé que hem treballat de valent durant tot aquest temps per traslladar la il•lusió d’una nova Catalunya als ciutadans. PERO ARA MÉS QUE MAI HEM DE DIR, PITS FORA I UN PAS ENDAVANT! Ara més que mai us demano el darrer esforç.”

No cal ni que us digui que al finalitzar aquest discurs, l’aplaudiment va ser estrepitós.

Ara més que mai, farem l’últim esforç.

FER PINYA

A una escola d’estiu de la UJ, una consultoria ens va ensenyar com fer un bon discurs. I com exemples ens va ensenyar diferents discursos de diferents pel•lícules. Aquests discursos, carregats de passió i de significat, quan originen una reacció al receptor del missatge, quan fan que l’espectador s’aixequi literalment de la cadira, esdevenen arengues. Arengues que com podreu veure en els vídeos que us he preparat, gràcies al youtube, poden abarcar temes tant cotidians com l’esport, el sentiment a un grup i com no la política.

Ara farà uns dies, vaig tenir l’ocasió de sentir un discurs espectacular en directe. Va ser al Consell de Barcelona, i el va pronunciar un gran polític: l’Antoni Castellà. Diputat per CiU, i Secretari d’Organització d’Unió Democràtica de Catalunya.

Primer us explico “l’escenari” del discurs: el Consell de Barcelona és la reunió de tots els càrrecs polítics interns (membres d’executius de barri i de districte) i externs (consellers municipals i regidors a l’Ajuntament de Barcelona) d’UDC a la ciutat de Barcelona. Aquest Consell es va celebrar perquè així ho marquen els Estatuts, per a que el President d’UDC de Barcelona rendeixi comptes davant els principals afiliats, i a la vegada per animar-nos a treballar de valent per a guanyar les Eleccions al Parlament del proper 28 de novembre. Com podeu entendre, un acte d’aquests és realment necessari per qualsevol formació política, ja que una mica d’autoanimació és necessària, i més quan el partit celebra el seu 79è aniversari d’existència.

Els discursos van ser de Gerard Ardanuy, President d’UDC a Barcelona, Núria de Gispert, candidata de CiU a la Presidència del Parlament, i finalment de Antoni Castellà, candidat de CiU.

Fou la darrera part del discurs del Toni que ens va emocionar a tots plegats. Amb la certesa que no recordaré tot el que va dir, al menys intentaré reflectir el missatge que va calar fons:

“Queden un 30 i escaig de dies per a les Eleccions. I ara més que mai hem de treballar de valent des d’Unió Democràtica de Catalunya. Ara més que mai hem de ser forts i fer l’últim esforç per assolir la gran victòria. Deixeu-me que us ho descrigui amb un símil que crec que entendreu a la perfecció.

El castellers, aquesta tradició nostra, que dignifica la nostra cultura i que reuneix totes les millors qualitats dels catalans: treball, esforç, perseverància, fer pinya... Si alguna vegada heu pogut fer de casteller sabreu que els que estan a la pinya, els que estan a la base, tenen una de les funcions primordials, que és la d’aguantar l’estructura. La seva feina moltes vegades sembla fàcil i no es mai reconeguda, però ells són la base. Si ells fallen, el castell ve a baix. Doncs bé, aquesta pinya... les persones que en formen part, si us fixeu, no miren mai a la torre. Sempre estan amb els braços amunt, però amb el cap mirant al terra. I vosaltres pensareu, com és que aguanten tant si no veuen el castell?

És gràcies als crits del cap de colla que saben com col•locar-se. Amb la vista fixada al terra són les gralles les que els hi fan saber que el castell està pujant. No veuen res, però saben que això rutlla. I quan senten els crits i aplaudiments del públic i de la resta de colles saben que l’enxaneta ha coronat el castell. El castell està carregat. Però encara no s’ha acabat! Ara ve la part més important! La glòria està a tocar, però encara no esta asolida. Cal descarregar el castell per puntuar. I descarregar el castell és la part més difícil ja que el cansament s’apodera de la pinya després de tant esforç per mantenir l’equilibri de tota l’estructura.

I es en aquest moment, en el moment en que el cos dona senyals de cansament i debilitat, d’esgotament i de tensió, quan s’ha de fer l’esforç final, i és des de dins de la mateixa pinya que un sol crit ressona entre tots: PITS APRETATS I UN PAS ENDAVANT! I la pinya es fa més forta que mai.

Sé que costa demanar-vos-ho. Sé que després de 7 anys de tripartit estem esgotats. Sé que hem treballat de valent durant tot aquest temps per traslladar la il•lusió d’una nova Catalunya als ciutadans. PERO ARA MÉS QUE MAI HEM DE DIR, PITS FORA I UN PAS ENDAVANT! Ara més que mai us demano el darrer esforç.”

No cal ni que us digui que al finalitzar aquest discurs, l’aplaudiment va ser estrepitós.

Ara més que mai, farem l’últim esforç.

FRACÀS DE VAGA

Fracàs. Això és el que ha estat la vaga general convocada ahir pels sindicats. Un fracàs absolut.

Anant a treballar vaig tenir l'ocasió de veure algun que altre piquet "informatiu" (ho sento però a partir d'ara els hi diré piquets coercitius) fent de les seves pel centre de la ciutat de Barcelona. Aquests piquets es dedicaven principalment a amenaçar a totes aquelles tendes que van decidir DEMOCRÀTICAMENT exercir el seu dret a NO FER VAGA. Molts d'ells tancaven la reixa quan veien els piquets, que en lloc d'informar cridaven "esquirol" i donaven cops a les reixes... Passat el piquet, tot seguit tornaven a obrir. Fins i tot algun piquet va trencar algun vidre. I els amos de les tendes amb cara de sorpresa al veure que no hi havia policia a la zona, ni ningú que els protegís... i qui pagarà les trencadises?

Això sí, els únics que es salvaben eren alguns bars i restaurants, plens de piqueteros, amb les seves birres (i d'altres substàncies, per anar ben entonats) que alimentaven a la bestia... Quina hipocresia per part dels piquets... tendes i grans magatzems tancats, però els bars (distribuidors d'alcohol) que ningú els toqui!

Després m'assevento que el centre de la ciutat de Barcelona és una batalla campal entre joves "antisistema" i la Policia fent de la Plaça Catalunya, Via Laietana i altres zones un autèntic camp de batalla. Es a dir, els de sempre. Liantes, hippiepollas, nens de papà plens de coca i amb quatre rastes... Sou la púrria d'aquesta societat. Escòria.

Cotxes cremats (un de la policía), motos destrosades, mobiliari urbà cremat... qui ho pagarà això??? Si entreu a diferents diaris digitals ja veureu que fan aquests vagos i dropos. Ara em ve al cap la meva estimada tinent d'alcalde Sra. Imma Mayol (ICV-EUiA), declarant-se antisistema... quina vergonya... tenim els polítics que ens mereixem. I mentrestant, el Secretari general del Departament de Governació, Sr. Boada (ICV-EUiA) a Girona a la Manifestació dels sindicats... PERÒ S'HAN BEGUT L'ENTENIMENT?????

I l'Alcalde Hereu (PSC) després té els sants bemols de dir que sempre son els mateixos, i que son una minoria... Aquesta minoria Sr. Alcalde l'ha permés vostè, i només vostè i el seu equip de govern en son culpables, ja que sempre ha donat màniga ampla a aquesta gentusa. Tots els detinguts extrangers... Barcelona, ciutat d'ocupes antisistemes, i segons moltes pàgines webs especialitzades en turisme, l'han classificat com la primera ciutat del món amb carteristes... BRAVO.

Avui molta gent voldrà ser políticament correcte. Jo no ho seré. Ahir més que mai els sindicats van demostrar el que són: una colla de dropos vagos, alliberats que van amb el mocador d'Arafat, borratxos, fent barricades pel carrer... Algú ha de dir PROU.

Per descomptat que tothom te dret a la vaga, però també a no fer-la. Aquests no entenen de drets, perque si fos per ells, això seria Albania, i seriem un reducte de l'antiga URSS...

Burka

Primer de tot, disculpar-me pel fet que fa bastants dies que no escric en el meu blog. Però he estat pare d'una nena preciosa, la Blanca Sitges i Nadal. En breu penjaré una fotografia en aquest blog per a que la conegueu.

Avui m'agradaria parlar del "debat del burka" que tanta tinta està gastant... Fixeu-vos bé en el dibuix. Aquestes, i només aquestes són les dues indumentàries que entenc haurien d'estar en aquest debat.

Moltes dones, musulmanes i no musulmanes, porten el mocador per qüestions culturals, religioses, o simplement de moda... de fet en el nostre país, fins fa no gaire si anaveu pels pobles d'interior, de ben segur que veieu alguna àvia amb mocador al cap (una imatge que segur ens evoca tendresa...), i si heu anat a un col·legi de monges, o tenieu un convent a prop, veieu cada matí les entranyables monges amb el cap tapat. I no hi havia debat llavors? Aquells que volen ficar al mateix sac el mocador i els dos sistemes per cubrir-se escenificats en el dibuix és un xenòfov i un ignorant.

El Niqab i el Burka personalment els trobo una vexació i humiliació a les dones. I ha quedat prou demostrat que les dones que ho porten són dones de països on l'analfabetisme entre les dones és absolut, i on la població viu atemorida pels governants talibans. I queda clar que aquestes dones van vestides així per imposició i perquè mai s'han preguntat perque dimonis han d'anar amb una reixa que no els permet veure.

No estic d'acord amb l'afirmació que hi ha una llibertat innata per vestir com es vulgui... ho explicaré d'una altre manera. A mi m'és totalment indiferent el que una dona es posi de vestir a casa, com si va amb batin, amb burka, o amb un embut al cap. Però al carrer, jo vull veure amb qui parlo, amb qui em relaciono. Si veig algú amb la cara tapada em crea mal rotllo, inseguretat. Vull que el meu interlocutor s'identifiqui davant meu. I la primera identificació, i la més natural, és la de veure la seva cara.

A més aquesta vestimenta pot ser un perfecte amagatall de males intencions, i si no em creieu mireu la noticia publicada avui a LA VANGUARDIA:

Matan a dos suicidas que iban a inmolarse en la 'jirga de la paz'

"Los insurgentes iban cubiertos con burkas que ocultaban chalecos explosivos"

El debat està en que aquestes dones que han escollit portar aquest tipus de vel, se'l treguin als llocs públics. I estic d'acord. S'han d'identificar davant l'administració. Si es fan el DNI és requisit imprescindible una fotografia de la cara...O si demanen una sol·licitut al seu Ajuntament, s'han d'identificar.

El debat és ampli i complicat, i està clar que és "caldo d'actuacions xenòfoves", i que de ben segur que molts aprofitaran l'avinentessa per criticar a la immigració musulmana sense més...

Per tant, en el meu cas no tinc cap problema amb el vel i/o mocador, sempre i quan no sigui denigrant per la dona o i sempre que aquesta es pugui identificar.

Converses inquietants...

- Ayer vi a Artur Mas por la tele, con la Terribas… Oye, me gustó mucho, eh?

- Clar, és que el Mas és un molt bon polític. Com ell n’hi han pocs.

- Lo que no me gustó es el supuesto separatismo que irradia… Esto de separar Cataluña de España. La verdad, no lo entiendo porque se ha de meter en estos berengenales

- Home, el Mas es nacionalista, i és ben normal que un nacionalista vulgui la plena sobirania de la seva Nació, no?

- Sí, bueno, pero que nación…? Bueno, que sí, que yo llevo en Cataluña toda mi vida y siempre he pensado que no es una región. Pero separarse de España… Es que no lo concibo.

- Mira, voler la independencia de Catalunya és tant respectable voler que aquesta continui sent Espanya. Tu ja saps que jo votaría sí en un Referéndum d’Independència, i no per això odio a Espanya, no?

- Si bueno… pero es que si vamos a la independencia volveremos a la prehistoria! Puestos a hacer volvamos a los reinos de taifas!!!! O no! Mejor, a los Unos! Los Iberos y los Celtas!!!

- Anem a veure… El que dius no te sentit! Per què els que us sentiu espanyols considereu que el que vosaltres denomineu “nacionalismos perifericos” son coses “del passat”… A mi em dona la sensació que teniu un punt carca i poc democràtic.

- Perdona! Que yo soy muy demócrata. Que yo corrí delante de los grises!!!!

- Sí, i no et trec mèrit pel que vas fer! Si em sembla perfecte. Però hi ha una cosa que us uneix als que estaven a favor de Franco, que és el nacionalisme espanyol i la unitat sacrosanta d'Espanya. Per cert, que em sembla molt be el patriotisme espanyol! Considero totalment legítim que et sentis el més espanyol de tots. La pregunta és: i tu com veus que jo em senti només català?

- Pues mal! Eh! Que también lo respeto, pero tu eres español.

- Sí, i jo no he dit que no ho sigui. Jo només dic que no m’hi sento. Jo sóc espanyol, però només em sento català. I no tinc cap problema en reconèixer que visc a Espanya. Seria absurd negar-ho. Què posa al meu DNI? ESPAÑA, oi? Doncs cap problema. Però no estic a una democràcia? Perque no puc lluitar democràticament i políticament per a que una part d’Espanya s’independitzi democràticament si els ciutadans així ho volen?

- No, no! Si no hay nigún problema, lo que pasa es que es una lucha absurda, tarde o temprano se os cortaran las alas y no se os permitirá independizaros.

- Ah! Per tant em reconeixes que els espanyols no son democràtics?

- No! Yo soy demócrata! Luche contra...

- Sí, contra Franco! I si Espanya es demócrata és perque catalans i bascos van ajudar a que així sigui!

- Oh! Pero los vascos matan...

- Algunos, no todos. Et puc assegurar que conec molts bascos abertzales que son demócrates.

- Abertzales no quiere decir etarras?

- No, abertzales vol dir independentistes. I com a tot arreu hi ha independentistes demócrates. Llàstima d’ETA. Fixat! Els catalans, tots nosaltres vam acabar amb el terrorisme català. Terra Lliure va morir perque no tenia el suport dels catalans, i es va extinguir. Els catalans som dels pocs pobles de l’actual Espanya que hem acabat amb la violència. En canvi el vascos encara no han pogut, ni tampoc els espanyols...

- Perdona! Pero no hay terroristas españoles!

- Como que no!!!! I els GAL? I la ATE? I els cachorros de l’Ynestrillas? Bueno, independentment t’he de fer una pregunta. A veure qué en penses. Jo soc nacionalista català, i independentista, però en canvi no tinc cap problema de viure a Espanya i veure que la meva Nació, la meva Pàtria, encara està dincs d’un Estat que jo no sento com a propi. Jo visc normal i no tinc problemes, oi? Un exemple clar és el fet que tu i jo ara estem parlant ben tranquilament, en dos idiomes ben macos, i no ens tirem els plats pel cap, oi?

- Estoy de acuerdo.

- Vale, la meva pregunta és: tu acceptaries que ara això fos una Catalunya independent?

- ...

- No respons? Veient la teva cara entenc que no et faria gaire gràcia...

- Hombre... es que no pasará. Además, yo no quiero que haya separación y que se cree tensión entre los dos bandos.

- Et repeteixo que per part dels catalans nacionalistes no hi ha cap tensió. Tot el contrari. Vam acabar amb la violència d’uns terroristes que deien que lluitaven per la independència de Catalunya. I no tenim cap problema a ser Espanyols. Però com en teoria estem a una democràcia, tenim tot el dret de reclamar la idea de separar-nos, no? No creus que aquesta suposada “tensió” entre els dos bandols l’han creat certes persones que viuen fora de Catalunya

- ...

- ...justament aquells que treuen polèmiques com si el castellà està perseguit a Catalunya o si aquí la societat està dividida entre nacionalistes i no nacionalistes... En tots els anys que portes aqui... algú t’ha criticat per parlar en castellà? Algú t’ha ofés?

- No, pero estan los de las multas a los locales que no rotulan en catalan...

- Sí, y que problema hay en rotular en catalán????

- ...

- Per acabar aquest debat, molt interessant per cert, que he de marxar... respon-me a la pregunta que t’he fet. Acceptaries viure a una Catalunya independent, a un Estat català, de la mateixa manera que jo visc a Espanya? No creus que pot ser possible viure a una Catalunya independent amb tota naturalitat, proposant per exemple la doble nacionalitat als ciutadans espanyols?

- ...

(Nota aclarativa: aquesta és una conversa que vaig mantenir fa poc amb un conegut meu. El seu silenci a la pregunta final i la cara que va posar em va inquietar molt).